ARA FA CENT ANYS. LA SEU 1 – ORGANYÀ 2

El el capítol dedicat al futbol del llibre dels germans Espar i Tressens “Coses d’Organyà d’ahir i avui” ens explica la història d’un partit jugat fa 100 anys, el 1922. “Al temps de l’episodi que anem a narrar, ja no jugava al nostre equip cap dels enginyers ni tècnics de fora. Tot l’equip era de la Vila, fora d’un de la Seu. Això despertava, com és lògic, interès extraordinari, però s’hi afegien causes completament estranyes al joc. Era al temps d’una rivalitat enorme entre la Seu d’Urgell i el nostre poble que s’havia posat el roig viu amb motiu de les eleccions de Diputats a Corts, en els quals en la darrera elecció havia estat elegit un fill d’Organyà: Joan Sarradell i Farràs. Rivalitat que gràcies a Déu ja ha passat a la història que mogué la comarca d’una forma extraordinària. Doncs bé, l’any 1922, encara no funcionava el telèfon, si bé ja estava instal·lat per la Mancomunitat de Catalunya (la qual cosa ens plau fer constar), que en matèria de comunicacions, com en les de cultura, havia fet una tasca modèlica.

I va arribar, tot arriba tard o d’hora, el moment temut i desitjat: el de la confrontació dels dos equips rivals, la batalla entre l’Organyà i la Seu. Val a dir que la gent del nostre poble temia, i amb raó, la derrota del nostre equip, i això es va veure ben clar a l’hora d’acompanyar-nos al camp contrari. Ningú de representació volia venir. És clar! Sap tan greu de perdre! Sap tan greu de representar el partit derrotat! La derrota en aquest cas no afectaria únicament a l’estadi de futbol. Repercutiria en altres coses. Si perdíem el partit no l’hauria perdut únicament l’equip, no, l’hauria perdut Organyà. És a dir, estarien contents els pares i els amics i els coneguts. Au, doncs a la lluita!. Au, doncs a portar la torxa de la victòria!. Finalment, va afrontar el risc, i es decidí a acompanyar-nos aquell bon organyanenc que ja ens ensenyava les caramelles i dirigia el cor de les noies que cantaven a la parròquia: l’Ignasi Argerich, conegut com l’Oleguer.

I en unes tartanes, cap a la Seu falta gent, acompanyats, com podeu suposar, per una colla de fanàtics de casa, i amb ganes de lluita i de victòria. Els que vam marxar per a jugar fórem: el Tonet de cal Gravat, el Tonet de cal Xiriga, el nen gran del cadiraire, el Pepi de la Llucieta, el Xores, el Sisco de cal Colomera, el Pepi de cal Tressens, el Tonet de cal Colomera, el Moro de la Seu, el Joanet de cal Martí i el Sisco de cal Tressens. Adoctrinats, prèviament, de jugar fort, però no brut, de jugar dur, però no amb malícia, vam saltar al camp de la Seu, com electritzats d’entusiasme. El camp estava atestat de gent de la Seu i de la comarca, però, com és natural, la gran majoria era de la Ciutat, amb el desig, també molt lògic, de paladejar la nostra derrota tant o més que la seva victòria. Davant de l’ovació que va rebre l’equip de la Seu, dels centenars de partidaris seus, i de la xiulada imposant, delirant, que vam rebre nosaltres, ja podíem preveure com aniria aquella batalla tan temuda i tan desitjada. El públic de la Seu estava disposat a galejar els seus, i els quatre gats d’Organyà que ens havien acompanyat estaven com mig amagats allà al fons de la nostra porta, defensada molt coratjosament pel Tonet de cal Gravat.

La primera part del partit es va jugar amb una velocitat endiablada i amb una duresa viril, emocionant. De caigudes, de patacades, de travetes, tantes com vulgueu. Va acabar el primer període del partit amb un empat a zero gols.

Al descans, vam canviar les impressions, i la gent d’Organyà que ens acompanyaven ja començaven de gallejar, puix que havien vist que en sabíem tant com els altres i que no teníem gens de por d’afrontar les càrregues i les travetes. Esperaven un empat. Això ja hauria estat per a nosaltres una victòria. Havien vist com havíem resistit serenament l’allau dels primers vint minuts, i com després ja havíem tractat de tu als contraris. En el contraatac més d’una vegada el perill havia fet fer un ai! als nostres contraris.

En tornar a jugar, als cinc minuts justos, en un atac molt ben portat amb una perfecta entesa entre els mitjos i els davanters, en un centre mortal de l’ala esquerra, el davanter centre nostre va clavar la pilota a la xarxa. Els nostres seguidors semblava que estaven embriacs, saltaven i saltàvem i s’abraçaven d’entusiasme. Però, noi, als cinc minuts vingué la contraofensiva urgellenca, i en la reacció atiada pels crits dels partidaris urgellencs, que cridaven la Seu! la Seu! i amb un joc precís i matemàtic en passar la pilota, un mig va clavar la pilota a la nostra xarxa. Els crits de joia i de victòria dels urgellencs, ens eixordaven. Si ens haguessin tirat al damunt una galleda d’aigua freda, no ens hauria fet res, tan gelats vam quedar davant d’aquell gol precís, just, justa recompensa de la seva bona actuació.

Nosaltres, però, teníem una voluntat de guanyar que ens va esperonar encara més, i amb tenacitat, amb esforç, amb tècnica i amb resolució ferma i constant, vam poder obtenir el premi que ens mereixíem. Gol degut no solament al bon i bell jugar, sinó també a la força, la virilitat, al tot per tot que ens vam jugar en una arrencada memorable i el final de la qual, tot en un embolic, va entrar a la porta de la Seu, un davanter nostre i un defensa seu i el seu porter i la pilota, tot en un cabdell furiós de lluita. En aquell temps era lícit carregar el porter.

El partit va acabar en un dos a un a favor nostre. No us podeu imaginar el goig que ens envaïa. Com ens rebrien a Organyà? Què faria el nostre poble per a honorar els seus herois? És que nosaltres llavors ens consideràvem uns autèntics herois! Com els ho faríem saber que havíem guanyat? Qui fóra el que voldria portar la bona nova sense esperar l’arribada de la comitiva? Amb nosaltres havia vingut l’amic Pere de ca l’Abrigader que sabia anar en bicicleta. Com que estava embogit de l’entusiasme col·lectiu, ell es va fer el voluntari per a dur, foll d’alegria, la nova de la victòria, brunzint per aquella carretera plena de trilles i de sots. Com una llambregada es va presentar a Organyà a entrada de fosc i voltat per una colla de gent que no el deixaven enraonar, els va donar compte emocionat que quasi tartamudejava de la gran notícia. Havíem guanyat per dos a un al seu camp!

Allò fou una explosió. Alguns volien passejar el Pere per la vila com si ell hagués fet la gest heroica. D’altres van anar seguidament a cercar el bombo i platets i els músics i au! cap a donar tombs pel poble anunciant la victòria!. Diguem de passada que en aquell temps a Organyà hi havia dues colles de músics que tenien guanyada una justa fama de saber tocar i que anaven a dur el nom del nostre poble per les Valls d’Andorra, pel Pallars i per la Vall d’Aran i no cal dir pels pobles de la nostra comarca.

Doncs ara ja amb tota l’orquestra, els carrers d’Organyà s’ompliren de soroll, de crits, de visques i de cançons. Els passos dobles cada vegada més engrescadors feien saltar enjogaldits nois i noies, i àdhuc algun vell.

Nosaltres en tartana, amb un afany d’arribar inexplicable, ja que ens consideràvem uns autèntics herois. Comentàvem i comentàvem les jugades sobresortints del partit. Però el que estava literalment boig d’alegria i d’orgull era l’Ignasi Argerich, el mestre Oleguer, ell que era el qui havia afrontat la possibilitat de la derrota, ell que havia estat el qui tingué la confiança en nosaltres.

L’arribada, ja de fosc, fou realment triomfal: Ho recordarem tota la vida! Ja escamots de gent al riu del Pujal que no podien esperar l’arribada a la vila. Escamots a cal Picoi de nois i de noies. Una gentada enorme, vibrant, folla d’entusiasme al Cap de la Mota, amb la música, i l’Ajuntament…

No heu vist mai un poble unit, apassionat per la victòria, i que té ocasió de disfrutar-la, de potenciar-la? No heu sentit la seva veu poderosa, el seu crit atuïdor, la seva magna manifestació d’amor?

Sempre s’ha dit que aquesta foto fa referència a aquell partit, i que és de 1921, i en el llibre diu que va passar el 1922. En fi, any amunt, any avall… Els jugadors que tenim identificats són: el primer és el Pepi de cal Tressens, el quart el Joanet de cal Martí i la seva dreta el Sisco de cal Tressens, a la fila del mig el segon és el “Xores” i el tercer és de cal Colomera i el porter és el Tonet de cal Gravat.

Si mai no ho heu vist, no us podeu representar el que passava a Organyà aquell dia… i per un partit de futbol… ara mireu per una cosa tan petita… però és que les coses valen segons l’interès que es té per elles… Ara, mirat de lluny, evidentment ho trobem exagerat, però els pobles viuen d’exageracions, que en el fons testimoniegen la seva voluntat d’ésser, d’ésser potenciats, d’ésser valorats.

Donem-ho, doncs, per ben esmerçat”.