Com diu el número 5 de LO BANYUT de l’any 2000, en un article del Celestí Vilella:

“Des de molt jovenet ja va començar a entretenir-se amb la pilota i de seguida es va posar a jugar a futbol al costat d’alguns veterans que li doblaven l’edat i potser li haurien pogut ésser pare.

Als quinze o setze anys feia el que volia amb l’esfèrica, era molt valent, hàbil i tenia un gran sentit de la col·locació en el camp, amb una força, amb una velocitat i sobretot un driblatge vertiginós que li permetien avantatjar el més pintat.

Generalment, els seus xuts a porta eren imparables i feia gols que donava gust de veure’ls. Sempre que podia, feia nombroses assistències als companys millor situats davant la porta adversària.

Tot això ho feia jugant net, sense fer mal a ningú, essent sempre l’animador de l’equip”.

Era el Joan Camardons Fàbrega, un dels jugadors més mítics de l’Organyà. Va jugar des de principis dels anys 40 fins a mitjans dels 50 i juntament amb el seu cunyat Valentí Planes, el porter Ignasi Miró o el Francesc Argerich (el Paquito de cal Rei), entre d’altres, van protagonitzar una de les etapes més recordades de la història del nostre club. També van poder gaudir del seu joc amb la UD Urgelense amb qui va jugar alguns anys.

El Joan Camardons Fàbrega va néixer el 4 de desembre de 1920. El 1937 va formar part de la Quinta del Biberó i va haver d’anar a la guerra pel bàndol republicà. En acabar encara va haver de fer dos anys de mili a Salamanca.

Mentre feia el servei militar, va jugar amb la UD Salamanca, que llavors jugava segona divisió. Però, com va acabar jugant a un equip tan important?.

La cosa va anar més o menys així:

Estava el Camardons amb un company de “mili”, també català, que era boxejador.  Llavors quatre legionaris els van increpar i la cosa va acabar en una baralla que van guanyar el Joan i el seu amic, encara que ells també van rebre de valent.

De tornada al quarter, els van dir que el José Millán Astray (el fundador de la legió, el que portava un pegat a l’ull) els volia veure, ben acollonits van anar cap allà i en contra del que es temien, el coronel els va felicitar per la seva valentia i els va demanar què volien de premi, el company del Joan va dir que la seva afició era la boxa i li va fer un passi perquè pogués anar a un gimnàs, mentre que el Camardons va dir que ell era futbolista i li va dir que anés a les instal·lacions de la UD Salamanca perquè s’entrenés amb ells.

Així va ser com el Joan Camardons va jugar amb l’equip salmantí on va coincidir amb el Prudencio Sánchez Hernández, més conegut com a Pruden.

El Pruden havia començat la seva trajectòria al Salamanca la temporada 1934-35. La 1940-41 va jugar amb l’Atlético Aviación amb qui va ser campió de lliga i pitxitxi. Llavors va tornar al Salamanca a segona divisió (sembla ser que l’Atlético no li volia fer fitxa de professional i va decidir tornar i acabar els estudis de medicina a Salamanca). La 1943-44 va fitxar pel Real Madrid i s’hi va estar fins la 1947-48.

Consultant les estadístiques del Salamanca d’aquells anys, el nom de Camardons no surt enlloc. Si hagués jugat a segona divisió o la Copa del Generalísimo ho hauríem trobat, hi ha molt bones bases de dades a internet. La conclusió és que s’entranava amb ells i que va jugar-hi alguns partits amistosos. Es diu que va tenir l’oportunitat de quedar-s’hi però que a instàncies de la seva família va tornar cap al seu poble i així els nostres pares i padrins el van poder gaudir jugant una bona colla d’anys. Joan Camardons, un dels més grans.